Omitir los comandos de cinta
Saltar al contenido principal
La Monarquia en la història
  • Escuchar
  • Imprimir la página
  • Enviar a un amigo
  • Suscribirse al RSS de la página
  • Compartir en Facebook
  • Compartir en Twitter
  • Compartir en Linkedin
  • Compartir en Google+

La Monarquia en la Història d'Espanya

 
La monarquia, en les seues diferents concepcions i modalitats, ha sigut de manera predominant la forma de govern o de màxima organització del poder polític que s'ha conegut a Espanya i als seus territoris adjacents i insulars al llarg de la història. En este sentit, la història política i institucional d'Espanya, com la d'altres països europeus, és en part la història de la seua monarquia i els seus reis.

"Regnorum Hispaniae nova descriptio". 1631. Willem Blaeu.

Ja regnes mítics de l'antiguitat, com Tartessos al sud peninsular o els pobles tradicionalment assentats a tota Ibèria des de l'edat dels metalls –ibers, celtes i altres– van adoptar de manera majoritària formes de govern i de poder de definició i estructura monàrquiques.
La civilització romana a la península a partir de finals del segle III a. de C. va consolidar eixa tendència en incorporar la península –des de llavors coneguda com Hispània– al marc de l'Imperi romà. Este es va afirmar com una construcció política netament monàrquica des de la plena incorporació d'Hispània en temps del primer emperador, August. Hispània va donar a Roma alguns dels seus principals emperadors, com ara Trajà, qui va estendre les seues fronteres des de les illes britàniques a Mesopotàmia, incloent l'actual Romania; Adrià i Marc Aureli, coneguts per l'empremta cultural, filosòfica i artística que van deixar; o Teodosi el Gran, que va dividir definitivament l'Imperi en dues parts, i va possibilitar d'esta manera l'existència i continuïtat d'un gran estat d'encuny grecollatí a l'orbe oriental –l'Imperi romà d'Orient, comunament anomenat Imperi bizantí– fins a les albors de l'edat moderna a mitjans del segle XV.
El col•lapse i la desintegració de l'Imperi romà occidental, en gran part propiciat per la incursió de pobles d'origen germànic organitzats també a la manera monàrquica, van implicar l'articulació de regnes independents a les antigues províncies romanes. A Hispània es va instal•lar a partir del segle V d. de C. el poble visigot que, oriünd del nord d'Europa, venia transitant per territoris romans des de feia diversos segles. Ja el rei Ataülf, primer monarca visigot que regnà a Hispània encara baix sobirania formal romana, va adoptar disposicions règies en el que es considera una mostra d'exercici de poder reial autònom a Espanya fa mil sis-cents anys. Posteriorment, amb el rei Leovigild i els seus successors, es va assolir en els segles VI i VII una forma d'unitat política, territorial, jurídica i religiosa del territori hispànic després de ser reduïts alguns poders rivals, com el regne sueu instal•lat al nord-occident peninsular i després d'unificar-se codis legals per a la seua aplicació indistinta als pobladors d'origen romà i got i en aconseguir-se la unitat religiosa al voltant del catolicisme després del definitiu apartament de l'arrianisme.
La monarquia hispanogoda, que es va reconèixer políticament i legalment hereva i successora de Roma a la península, constituïx la primera realització efectiva d'un regne o estat independent d'àmbit i territorialitat plenament hispànics. La seua corona o direcció màxima va tindre caràcter electiu en ser seleccionats els seus monarques dins d'una determinada estirp.
L'enderrocament del regne hispanogot com a conseqüència dels conflictes interns i de la conquesta musulmana va fer iniciar el llarg procés que convencionalment i històricament es denomina Reconquesta. En diversos nuclis cristians del nord peninsular –particularment a Astúries– es van constituir regnes i espais articulats monàrquicament que, de manera gradual i ininterrompuda, van començar a recuperar el territori peninsular tenint com a referent l'extingit regne hispanogot i com a objectiu la seua plena restauració.
Astúries, Galícia, Lleó i Castella, així com Navarra, Aragó i els comtats catalans van consolidar els seus solars originaris i van ampliar els seus territoris, fet amb què es va afavorir també la creació de nous regnes als espais adjacents. Així es van articular a la península i a les illes altres regnes com Portugal, València i Mallorca. Per aquells segles, el sector peninsular corresponent a al-Àndalus es va organitzar, com el cristià, a la manera monàrquica i es van constituir, segons els diferents períodes, l'emirat i el califat de Còrdova i, després, els regnes de taifes.
Es pot destacar que tant a la Hispània cristiana hereva de la tradició hipanoromana i hispanogoda com a l'al-Àndalus es van organitzar institucionalment les més altes percepcions de les cosmovisions monàrquiques que imperaven al món de llavors. Així, si a l'Europa occidental el màxim rang polític formal corresponia a l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a l'Espanya cristiana van ser alguns reis –particularment Alfons VI i Alfons VII de Lleó i Castella– el que van assumir la dignitat d'emperador d'Espanya o de les Espanyes. En terres hispanomusulmanes, monarques de Còrdova van adoptar els títols d'emir i califa igual com les seues contraparts de l'univers islàmic afroasiàtic amb centres a Damasc o Bagdad.
La culminació de la Reconquesta a finals del segle XV va tindre com a resultat l'extinció de l'espai hispanomusulmà i la convergència política i territorial de les principals corones espanyoles, les de Castella i Aragó, amb uns mateixos monarques, els Reis Catòlics Isabel i Ferran. A eixa unió monàrquica es van incorporar poc després el regne de Navarra i, a finals del segle següent, amb Felip II, el regne de Portugal, aconseguint-se així la completa unió peninsular hispànica o ibèrica en el marc d'una monarquia comuna. Coetàniament, i també posteriorment, durant els segles XVII i XVIII, la monarquia d'Espanya va adquirir una dimensió planetària amb la consegüent incorporació de territoris i regnes en diferents continents. Els pobles i territoris d'Amèrica es van organitzar com els de les terres andaluses després de les conquestes de temps de Ferran III el Sant. Així com a Andalusia es van formar regnes –els de Jaén, Còrdova, Sevilla, i posteriorment Granada– a l'Índia també es van constituir regnes amb virreis com a delegats del monarca, a Nova Espanya, al Perú i posteriorment, a Nova Granada i al Plata, perquè el rei es considerava successor dels emperadors, com es va voler expressar mitjançant les escultures de Moctezuma, últim emperador asteca, i d'Atahualpa, últim emperador inca, situades en una de les façanes del Palau Reial de Madrid.
El títol o tractament tradicional de Catòlics concedit als reis d'Espanya pel papa Alexandre VI el 1496 a Ferran, Isabel i els seus successors, va fer referència en el seu moment a la concreta adscripció religiosa del monarca i a la seua defensa de la fe catòlica, encara que també denotava, segons certes interpretacions, una projecció de caràcter ecumènic i universalista en un moment en el qual, per primera vegada en la història del món, un poder polític –en este cas la monarquia hispànica– assolia una dimensió global amb sobirania i presència efectiva a tots els continents –Amèrica, Europa, Àsia, Àfrica i Oceania– i als principals mars i oceans –Atlàntic, Pacífic, Índic i Mediterrani.
Conseqüència del procés històric acumulatiu i incorporador de la monarquia espanyola van ser les específiques titulacions que van utilitzar els reis d'Espanya. Al costat del títol curt –rei d'Espanya, o de les Espanyes– que fa referència sintètica al solar originari de la monarquia, es va utilitzar oficialment en cada regnat i fins al segle XIX el títol gran o llarg amb menció explícita dels territoris i títols amb els quals regnava el monarca espanyol, amb els quals havien regnat els seus avantpassats o sobre els quals es considerava tenia dret legítim. Servisca com a mostra l'extensa titulació de Carles IV, encara el 1805, plasmada a la reial cèdula que precedia el text legal de la Novísima Recopilación de las Leyes de España en ocasió de la seua promulgació: "Don Carlos por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; Conde de Apsburg, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina". Es pot subratllar que la vigent Constitució espanyola, en el seu article 56.2, assenyala que el títol del cap de l'Estat "el seu títol és el de rei d’Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la corona".
Com a vèrtex superior de l'Estat monàrquic, a la corona li va correspondre en temps medievals i en l'Antic Règim les màximes i funcions més àmplies governatives i, per això, també una especial responsabilitat tant en els encerts com en els errors.
Sanç III el Major, rei de Navarra, ja el segle XI va reunir baix el seu tron una part substancial de l'Espanya cristiana. Tanmateix, igual que altres reis medievals hispans i a causa d'una tradicional visió patrimonialista de la monarquia, va disposar que es dividiren els seus dominis després de la seua mort. El rei de Lleó, Alfons IX es va avançar al seu temps en convocar en 1188 les primeres Corts de la història europea amb participació ciutadana, noble i eclesiàstica. Ferran III el Sant va unificar definitivament els regnes de Castella i de Lleó donant un impuls irreversible a la Reconquesta. Alfons X el Savi va afavorir la cultura i les arts, a més d'establir els fonaments legislatius i hisendístics d'una nova forma d'estat monàrquic. Jaume I d'Aragó i els seus successors van afirmar la unió política dels territoris de la corona aragonesa i la seua expansió ultramarina mediterrània.
Ja en l'edat moderna, els Reis Catòlics, a més de completar la Reconquesta i possibilitar el descobriment del nou món, van impulsar el dret de gent –embrió i base del futur dret internacional– així com una legislació indiana nova en el seu temps per la protecció de drets que propugnava i l'alternativa expulsió i conversió al cristianisme de la població jueva a Espanya. Carles I, que amb els recursos polítics, econòmics i militars d'Espanya va sumar als seus dominis el Sacre Imperi Romanogermànic i, sobre tot, els grans imperis i territoris americans de Mèxic i el Perú, es va convertir per això en un dels monarques més famosos de la història universal, més conegut com Carles V l'Emperador. No obstant això, va donar terme als moviments que a Espanya lluitaven per les llibertats de les ciutats entorn de 1520. Felip II, unificador de la península en incorporar Portugal a la corona –i que prèviament havia sigut rei d'Anglaterra i Irlanda per via matrimonial– va representar l'apogeu de la monarquia hispànica al món, la qual va mantindre una posició preeminent d'hegemonia amb Felip III i Felip IV –el Rei Planeta–, fins a mitjans del segle XVII. Després del període il•lustrat del segle XVIII, impulsat per sobirans com Felip V, Ferran VI i , Carles III i Carles IV van seguir temps d'inestabilitat política, econòmica i social amb motiu de les conseqüències de la guerra contra els exèrcits de Napoleó Bonaparte entre 1808 i 1814.
El trànsit de l'Antic Règim a l'estat lliberal és també el trànsit de la sobirania com a competència del rei a la sobirania com a atribut exclusiu de la nació i així es va establir a Cadis amb la Constitució de 1812. En eixe procés de translació de la titularitat de la sobirania cap al poble, el monarca es va afermar com la màxima representació institucional i personal de la nació sobirana. Esta translació és fonamental per comprendre la identitat final del rei en l'actualitat com a cap de l'Estat i representant màxim de la nació en la qual rau la sobirania.
A la mort de Ferran i en temps de la seua vídua, la reina governadora Maria Cristina de Borbó, es va afavorir el canvi polític, que va culminar en la Constitució de 1837, amb la qual cosa Espanya va passar d'estar regida per una monarquia absoluta a que la sobirania raguera en la nació. El segle XIX espanyol –que viuria un breu període republicà– va ser testimoni de guerres internes entres isabelins i carlistes. Al mateix temps, durant el regnat d'Isabel II, Espanya va experimentar canvis de gran transcendència econòmica, política i social en establir els sistemes monetari, hisendístic i institucional propicis per a fomentar un procés d'industrialització fundat en els grans canvis en els transports (especialment amb el ferrocarril) i en les comunicacions i amb una legislació que va afavorir la creativitat i les iniciatives empresarials.
El període de la Restauració iniciat el 1875 amb Alfons XII va acabar el 1931 amb la proclamació de la II República i el final del regnat d'Alfons XIII. Van ser anys de gran creixement econòmic fundat en la industrialització d'Espanya, afavorit per la neutralitat durant la primera guerra mundial. El 1947, huit anys després del final de la Guerra Civil Espanyola i en ple règim dictatorial, es va establir per llei que Espanya era un estat constituït en regne.
L'accés de Sa Majestat el Rei Felipe VI a la direcció de l'Estat el 1975 va afavorir i va impulsar la transició a un règim democràtic de llibertats plenes i a un estat social i de dret consagrat a la Constitució de 1978. Els decennis transcorreguts des de llavors es consideren els de major progrés econòmic i social de tota la història contemporània d'Espanya.
                                                    ***
Al llinatge reial espanyol, que té les seues arrels en les famílies reials dels antics regnes cristians hispànics de l'alta edat mitjana, es van adscriure en cada període històric diferents cases dinàstiques, cadascuna d'elles amb un cognom específic amb què es va designar la família reial. Així, encara que s'admet convencionalment i des de criteris classificatoris i historiogràfics que sobre la totalitat d'Espanya des de la seua unificació han regnat les cases de Trastàmara, Àustria i Borbó, en realitat hi ha una continuïtat dinàstica i de llinatge que lliga genealògicament a l'actual titular de la corona d'Espanya, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, amb la generalitat dels reis espanyols de les edats moderna i contemporània i amb els més remots monarques dels regnes medievals peninsulars.