Omitir los comandos de cinta
Saltar al contenido principal
La Monarquia en la història
  • Escuchar
  • Imprimir la página
  • Enviar a un amigo
  • Suscribirse al RSS de la página
  • Compartir en Facebook
  • Compartir en Twitter
  • Compartir en Linkedin
  • Compartir en Google+

La Monarquia en la Història d'Espanya

 
La monarquia, en les seves diferents concepcions i modalitats, ha estat de manera predominant la forma de govern, o de màxima organització del poder polític, que s'ha conegut a Espanya i als seus territoris adjacents i insulars al llarg de la història. En aquest sentit, la història politicoinstitucional d'Espanya, com la d'altres països europeus, és en part la història de la seva monarquia i els seus reis.
 

 "Regnorum Hispaniae nova descriptio". 1631. Willem Blaeu.
 
Ja regnes mítics de l'antiguitat, com Tartessos al sud peninsular, o els pobles tradicionalment assentats a tot Ibèria des de l'edat dels metalls –ibers, celtes i d'altres– van adoptar de manera majoritària formes de govern i de poder de definició i estructura monàrquiques.
La civilització romana a la Península a partir de finals del segle III a. de C. va consolidar aquesta tendència en incorporar la Península –des de llavors coneguda com Hispània– al marc de l'imperi Romà. Aquest es va afirmar com una construcció política netament monàrquica des de la plena incorporació d'Hispània en temps del primer emperador, August. Hispània va donar a Roma alguns dels seus principals emperadors, com Trajà –que va estendre les seves fronteres des de les illes britàniques a Mesopotàmia, incloent-hi l'actual Romania–; Adrià i Marc Aureli –coneguts per l'empremta cultural, filosòfica i artística que van llegar–; o Teodosi el Gran, que va dividir definitivament l'imperi en dues parts, i d'aquesta manera va possibilitar l'existència i la continuïtat d'un gran Estat d'encuny grecollatí a l'orbe oriental –l'imperi Romà d'Orient, comunament anomenat imperi Bizantí– fins a les albors de l'edat moderna a mitjan segle XV.
El col•lapse i la desintegració de l'imperi Romà Occidental, en gran part propiciats per la incursió de pobles d'origen germànic organitzats també a la manera monàrquica, van implicar l'articulació de regnes independents a les antigues províncies romanes. A Hispània, es va instal•lar a partir del segle V d. de C. el poble visigot que, oriünd del nord d'Europa, havia transitat per territori romà des de feia diversos segles. Ja el rei Ataülf, primer monarca visigot que regna a Hispània encara sota sobirania formal romana, va adoptar disposicions règies en el que es considera una mostra d'exercici de poder reial autònom a Espanya fa mil sis-cents anys. Posteriorment, amb el rei Leovigild i els seus successors, es va assolir als segles VI i VII una forma d'unitat política, territorial, jurídica i religiosa del territori hispànic, després que es reduïssin alguns poders rivals com el regne sueu instal•lat al nord-oest peninsular, que s'unifiquessin codis legals per aplicar de manera indiferent als pobladors d'origen romà i got i que s'aconseguís la unitat religiosa entorn del catolicisme després del definitiu apartament de l'arrianisme.
La monarquia hispanogoda, que es va reconèixer políticament i legalment hereva i successora de Roma a la Península, constitueix la primera realització efectiva d'un regne o Estat independent d'àmbit i territorialitat plenament hispànics. La seva corona o direcció màxima va tenir caràcter electiu ja que es van seleccionar els monarques dins d'una determinada estirp.
L'enderrocament del regne hispanogot com a conseqüència dels conflictes intestins i de la conquesta musulmana va fer començar el llarg procés convencionalment i històricament denominat Reconquesta. En diversos nuclis cristians del nord peninsular –particularment a Astúries– es van constituir regnes i espais articulats monàrquicament que, de manera gradual i ininterrompuda, van recuperar el territori peninsular tenint com a referent l'extingit regne hispanogot i com a objectiu la seva plena restauració.
Astúries, Galícia, Lleó i Castella, així com Navarra, Aragó i els comtats catalans van consolidar els seus solars originaris i van ampliar els seus territoris afavorint també la creació de nous regnes als espais adjacents. Així es van articular a la Península i les illes altres regnes com Portugal, València i Mallorca. En aquells segles, el sector peninsular corresponent a Al-Andalus es va organitzar, com el cristià, a la manera monàrquica i es va constituir, segons els diferents períodes, l'emirat i el califat de Còrdova i, després, els regnes de taifes.
Es pot destacar que tant en l'Hispània cristiana, hereva de la tradició hispanoromana i hispanogoda com a l'Al-Andalus es van organitzar institucionalment les més altes percepcions de les cosmovisions monàrquiques que imperaven al món d'aleshores. Així, si a l'Europa occidental el màxim rang polític formal corresponia a l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a l'Espanya cristiana van ser diversos reis –particularment Alfons VI i Alfons VII de Lleó y de Castella– els que van assumir la dignitat d'emperador d'Espanya o de les Espanyes. En terres hispanomusulmanes, monarques de Còrdova van adoptar els títols d'emir i califa, igual que les seves contraparts de l'univers islàmic afroasiàtic amb centres a Damasc o Bagdad.
La culminació de la Reconquesta a finals del segle XV va tenir com a resultat l'extinció de l'espai hispanomusulmà i la convergència política i territorial de les principals corones espanyoles, les de Castella i Aragó, amb uns mateixos monarques, els Reis Catòlics, Isabel i Ferran. A aquesta unió monàrquica es van incorporar poc després el regne de Navarra i, a finals del segle següent, amb Felip II, el regne de Portugal, amb la qual cosa es va aconseguir la unió peninsular hispànica, o ibèrica, completa en el marc d'una monarquia comuna. Coetàniament, i també posteriorment, durant els segles XVII i XVIII, la monarquia d'Espanya va adquirir una dimensió planetària amb la consegüent incorporació de territoris i regnes en diferents continents. Els pobles i territoris d'Amèrica es van organitzar com els de les terres andaluses després de les conquestes del temps de Ferran III el Sant. De la mateixa manera que es van formar regnes a Andalusia –els de Jaén, Còrdova, Sevilla, i posteriorment Granada– a les Índies també es van constituir regnes amb virreis com a delegats del monarca, a Nova Espanya, el Perú i posteriorment, a Nova Granada i al Plata, per la qual cosa el rei es considerava successor dels emperadors, com es va voler expressar mitjançant les escultures de Moctezuma, últim emperador asteca, i d'Atahualpa, últim emperador incaic, situades en una de les façanes del Palau Reial de Madrid.
El títol o tractament tradicional de Catòlics concedit als reis d'Espanya pel papa Alexandre VI el 1496 a Ferran, Isabel i els seus successors, va fer referència en el seu moment a la concreta adscripció religiosa del monarca i a la seva defensa de la fe catòlica, encara que també denotava, segons certes interpretacions, una projecció de caràcter ecumènic i universalista en un moment en el qual, per primera vegada en la història del món, un poder polític –en aquest cas la monarquia hispànica– assolia una dimensió global amb sobirania i presència efectiva a tots els continents –Amèrica, Europa, Àsia, l'Àfrica i Oceania– i als principals mars i oceans –Atlàntic, Pacífic, Índic i Mediterrani.
Conseqüència del procés històric acumulatiu i incorporador de la monarquia espanyola van ser les titulacions específiques utilitzades pels reis d'Espanya. Juntament amb el títol curt –Rei d'Espanya, o de les Espanyes–, que fa referència sintètica al solar originari de la monarquia, es va utilitzar oficialment a cada regnat i fins al segle XIX el títol gran o llarg, amb menció explícita dels territoris i títols als quals regnava el monarca espanyol, als quals havien regnat els seus avantpassats o sobre els quals es considerava que tenia dret legítim. Serveix com a mostra l'extensa titulació de Carles IV, encara el 1805, plasmada en la cèdula reial que precedia el text legal de la Novísima Recopilación de las Leyes d'Espanya en ocasió de la seva promulgació: "Don Carlos por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; Conde de Apsburg, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina". Es pot subratllar que la Constitució espanyola vigent, en l'article 56.2, assenyala que el títol del cap de l'Estat "és el de Rei d'Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona".
Com a vèrtex superior de l'Estat monàrquic, a la corona li va correspondre en temps medievals i en l'Antic Règim les màximes i més àmplies funcions governatives i, per això, també una responsabilitat especial tant en els encerts com en els errors.
Sanç III el Gran, rei de Pamplona, ja al segle XI va reunir sota el seu tron una part substancial de l'Espanya cristiana. Tanmateix, igual com altres reis medievals hispans i a causa d'una visió patrimonialista tradicional de la monarquia, va disposar que es dividissin els seus dominis després de la seva mort. El rei de Lleó Alfons IX es va avançar al seu temps convocant el 1188 les primeres corts de la història europea amb participació ciutadana, noble i eclesiàstica. Ferran III el Sant va unificar definitivament els regnes de Castella i de Lleó i va donar un impuls irreversible a la Reconquesta. Alfons X el Savi va afavorir la cultura i les arts, a més d'establir els fonaments legislatius i de la hisenda d'una nova forma d'Estat monàrquic. Jaume I d'Aragó i els seus successors van afirmar la unió política dels territoris de la corona aragonesa i la seva expansió ultramarina mediterrània.
Ja a l'edat moderna, els Reis Catòlics, a més de completar la Reconquesta i possibilitar el descobriment del Nou Món, van impulsar el dret de gents –embrió i base del futur dret internacional– així com una legislació indiana nova en el seu temps per la protecció de drets que propugnava i l'alternativa expulsió i conversió al cristianisme de la població jueva a Espanya. Carles I, que amb els recursos polítics, econòmics i militars d'Espanya va sumar als seus dominis el Sacre Imperi Romanogermànic i, sobretot, els grans imperis i territoris americans de Mèxic i el Perú, es va convertir gràcies a això en un dels monarques més famosos de la història universal, més conegut com Carles V l'Emperador. No obstant això, va donar fi als moviments que a Espanya lluitaven per les llibertats de les ciutats entorn de 1520. Felip II, unificador de la Península en incorporar Portugal a la corona –i que prèviament havia estat rei d'Anglaterra i Irlanda per via matrimonial– va representar l'apogeu de la monarquia hispànica al món, la qual va mantenir una posició preeminent d'hegemonia amb Felip III i Felip IV –el Rei Planeta–, fins a mitjan segle XVII. Després del període il•lustrat del segle XVIII, impulsat per sobirans com Felip V, Ferran VI i, Carles III i Carles IV van seguir temps d'inestabilitat política, econòmica i social amb motiu de les conseqüències de la guerra contra els exèrcits de Napoleó Bonaparte entre 1808 i 1814.
El trànsit de l'Antic Règim a l'Estat lliberal és també el trànsit de la sobirania com a competència del rei a la sobirania com a atribut exclusiu de la nació i així es va establir a Cadis amb la Constitució de 1812. En aquest procés de translació de la titularitat de la sobirania cap al poble, el monarca es va afermar com la màxima representació institucional i personal de la nació sobirana. Aquesta translació és fonamental per comprendre la identitat final del rei en l'actualitat com a cap de l'Estat i representant màxim de la nació en la qual resideix la sobirania.
A la mort de Ferran VII i en temps de la seva vídua, la reina governadora Maria Cristina de Borbó, es va afavorir el canvi polític, que va culminar en la Constitució de 1837, amb la qual cosa Espanya va passar d'estar regida per una monarquia absoluta a que la sobirania residís en la nació. El segle XIX espanyol –que viuria un breu període republicà– va ser testimoni de guerres internes entre isabelins i carlistes. Al mateix temps, durant el regnat d'Isabel II, Espanya va experimentar canvis de gran transcendència econòmica, política i social, ja que es van establir uns sistemes monetari, d'hisenda i institucional propicis a fomentar un procés d'industrialització fundat en els grans canvis en els transports (especialment en el ferrocarril) i en les comunicacions i amb una legislació que va afavorir la creativitat i les iniciatives empresarials. 
El període de la Restauració iniciat el 1875 amb Alfons XII va acabar el 1931 amb la proclamació de la II República i el final del regnat d'Alfons XIII. Van ser anys de gran creixement econòmic fundat en la industrialització d'Espanya, afavorit per la neutralitat durant la primera guerra mundial. El 1947, vuit anys després del final de la Guerra Civil espanyola i en ple règim dictatorial, es va establir per llei que Espanya era un Estat constituït en regne.
L'accés de Sa Majestat el Rei Joan Carles I a la direcció de l'Estat el 1975 va afavorir i va impulsar la Transició a un règim democràtic de llibertats plenes i a un Estat social i de dret consagrat a la Constitució de 1978. Els decennis transcorreguts des de llavors es consideren els més importants pel que fa al progrés econòmic i social de tota la història contemporània d'Espanya.
                                                    ***
Al llinatge reial espanyol, que té les arrels en les famílies reials dels antics regnes cristians hispànics de l'alta edat mitjana, es van adscriure en cada període històric diferents cases dinàstiques, cada una d'aquestes amb un cognom específic amb què es va designar la família reial. Així, encara que s'admet convencionalment i des de criteris classificatoris i historiogràfics que sobre la totalitat d'Espanya des de la seva unificació han regnat les cases de Trastàmara, Àustria i Borbó, en realitat hi ha una continuïtat dinàstica i de llinatge que lliga genealògicament l'actual titular de la corona d'Espanya, Sa Majestat el Rei Felipe VI, amb la generalitat dels reis espanyols de les edats moderna i contemporània i amb els monarques més remots dels regnes medievals peninsulars.